És una parcel.la situada a la part més alta i allunyada de la població. Petita, rectangular, escomesa per tres dels seus costats, pels pendents finals del carrer i per les dues parcel.les laterals que té massa a tocar. Però alhora és lliure i oberta per darrere, al sud, a les vistes primeres del bosc, al mig pla de la carena de muntanya i a la llunyania del pla i del mar.

La casa llegeix aquests condicionants i es confina sota una coberta i darrera de dues façanes laterals, que la clouen gairebé del tot, introvertint-la en un volum ortoèdric, de planta baixa i planta primera, difícil d’imaginar per dins fins que no travesses la pell ceràmica de la façana del carrer, en una osmosi limitada.

Des de l’entrada, una escletxa rasant talla la casa en tota la seva llargada, aturant les visions veïnes però permetent gaudir de la pròpia franja de jardí, en topografia descendent mentre la casa va guanyant alçada respecte del basament d’una planta semisoterrani. Aquest tall, net i tens, et duu del davant al darrera, descobrint-te enmig el gran buit interior que organitza l’habitatge.

Un triple espai inesperat relliga la sala i la cuina a la planta baixa, el celler i el garatge a la planta inferior i l’estudi i els dormitoris a la planta superior, amb la llum que irromp generosa per les grans obertures de la coberta. La casa és tancada i gelosa pels costats però és diàfana i confiada per dalt. Des del mig, des de sota, des de sobre, sempre hi ha visions creuades sorprenents que travessen l’atmosfera de claror que es despenja, i que unifiquen, dimensionen i enriqueixen l’espai domèstic.

En contrapunt, per darrera l’interior es fon fàcilment amb l’exterior a través de la membrana ceràmica perforada, reculada prou dels límits superior i laterals per generar un porxo a doble alçada, que escala l’habitatge i que l’aboca cap al jardí, la piscina i el paisatge. Un final privilegiat que desvetlla el sentit de la successió d’espais que s’esdevenen des del carrer fins a la barana que et convida a gaudir de tan lluny.

Des del lluny, a través del brancatge del bosc, s’albira la casa com un ull que guaita del món el seu propi mos.

Amb Ponsfort i Anna Ortega

Reportatge fotogràfic de Judith Casas