Era un fragment restant entre l’estructura urbana més antiga de la vila. Els vestigis ens explicaven que havia estat una casa o part d’una casa avui desdibuixada. El què era quan hi vam entrar seria excessiu qualificar-ho de garatge, o de magatzem… Era una ruïna sota mitja teulada que encara romania, arrecerada per les parets gruixudes de pedra que, encerclant el seu oblit, li havien defensat el lloc.

La façana amagava aquest interior passat. Un tall que juntament amb el terrat, són la seva única escletxa de món.

La planta interior és molt justa, fa poc més de 30 m2, però és molt alta. I amb el primer pis, tot el volum pren una proporció vertical que respira amb avidesa per l’escletxa del carrer i, com en un pou, s’estira per sortir pel retall de cel que sap a dalt de tot.

I el projecte retorna a la preexistència netejant de dalt a baix tota la verticalitat de restes obsoletes, retrobant l’aspror de les parets eternes i la inesperada dimensió del lloc. I com en una balma la llum comença a baixar.

Es reserva, sense negociació possible, tot el mur del fons, des del terrat fins al terra de la planta baixa, i s’hi col·loca un sistema d’escales i replans de vidre, que fan baixar la llum fins al racó més pregon de la casa. Els espais principals s’enretiren i respecten aquesta llei primera, i se situen entre el buit de l’escala i les obertures del carrer.

Els sostres interiors són lleugers, suspesos gairebé, i estan formats per bigues de fusta laminada. Fan de coberta, fan de terra de dormitoris i fan d’altell de la sala. Donen el color i la calidesa a la casa.

El terra a baix és de formigó, i s’estén com a pla primer cap als murs, enllaçant-los i donant sentit a aquest contenidor de pedra atàvica que ha preservat la casa.

A un costat de l’escala, resseguint cap amunt el projecte, un armari fa de cuina, fa de llit, fa d’espai d’instal·lacions i fa de muntacàrregues fins al terrat. Dalt de tot, és l’espai exterior de la casa, petit i privilegiat, amb el campanar proper, amb el mosaic de teulades i parets de la part vella del poble, amb el retall d’una visió llunyana del paisatge, i amb la pròpia volta del cel.

Malgrat la justesa del lloc, el projecte aconsegueix percebre els espais amb dimensions màximes. La riquesa del doble espai de la sala, la xemeneia passant de la llar de foc, les visions creuades des d’angles sorprenents a través del trenat de les baranes, i el joc de transparències i emmirallaments proposat per l’escala cristal·lina. Pel finestral del terrat els raigs de sol s’escolen, i sense aturador, es despengen ingràvids per acaronar les textures i els colors clars de l’habitatge amb matisos ara sempre nous.

Entre els murs de la casa, hi ha tornat a néixer vida.

Amb Ponsfort i Anna Ortega

Reportatge fotogràfic de Judith Casas